La meva experiència pel que fa als exàmens de llengua va començar el dia que el meu pare em va convèncer perquè m’apuntés a l’acadèmia d’anglès quan feia 4rt d’EGB. No és que fins llavors no hagués fet cap examen de llengües (això seria injust pel que fa al francès de 3r d’EGB), però siguem francs, era la primera vegada que m’enfrontava a un paper en què no sabia ni què em demanaven (en poques paraules, ni papa d’english, my friend). Temps més tard, vaig poder comprovar que aquest examen de nivell estava extremadament ben dissenyat i determinava amb gran exactitud el nivell més convenient per a cada aspirant. I és que, anys més tard, després d’haver fet el First Certificate i ja amb un peu a la universitat em vaig tornar a enfrontar a l’examen, la qual cosa em va permetre de continuar els meus estudis d’anglès allà on l’escola m’havia deixat.
És clar que va ser precisament el First Certificate el que va marcar un abans i un després quant a la meva experiència amb exàmens oficials. En el moment de fer-lo ja havia acumulat 4 nivells de DELF (un dels quals, pocs dies abans) però no havia vist mai una concentració com aquella a la Farga de l’Hospitalet per fer-hi un examen de llengües (abans d’això, l’havia vist plena a vessar amb els africats aficionats del Saló del Manga!!!). Quin tros d’examen!! Majestuós i imponent. Pensar que prop d’un miler de persones s’estan examinant en el mateix recinte és espectacular; la idea imposa més que l’examen en sí, el qual ja feia mesos que preparàvem insistentment i pel qual havíem treballat tots a consciència.
Pel que fa al tipus d’examen, més enllà dels condicionaments físics, la majoria dels que he fet en llengua per no dir tots, estaven basats en la teoria gramatical i centraven l’atenció principalment en els aspectes escrits de la llengua. En alguns, segons els nivells, s’hi introduïa la variable de la traducció cap a la llengua materna i en tots els que es podrien considerar “oficials” hi havia un component oral (entrevista o listening). Tot plegat em fa pensar que en el camp dels exàmens encara es té la ferma convicció que el més important continua essent el component escrit i gramatical i, doncs, fins ara no s’ha donat prou importància a d’altres aspectes de tipus cultural i, encara més conversacional i interactiu (més socioconstructivista, ja m’eneteneu ;). Confio que això canviarà amb els nous plantejaments de nivells de llengua europeus.
Finalment, m’agradaria parlar del darrer examen que he fet en el camp de l’ensenyament de lengües. Es tracta de l’EXADEP (examen d’accés al postgrau). En primer lloc vull dir que el vaig trobar molt original, no només pel fet que combinava a parts iguals la destresa en llengua materna i en L2, així com en matemàtiques i lògica, sinó també pel fet que combina amb gran encert totes les destreses cognitives que es poden treballar a partir de l’estudi i el coneixement d’una llengua. En aquest aspecte, considero especialment rellevants les preguntes de comprensió de text a partir de diversos gèneres textuals en L2 (anglès pel que fa el cas).
Com resa el títol d’aquest post va ser una autèntica prova de nivell a tots els nivells. Una recomanació: quan en tingueu ocasió, poseu-vos a prova!! Val la pena :))
miércoles, 20 de junio de 2007
Aules: classes i tipus
En general, sempre he fet classe en el mateix tipus d’aules. Ni tan sols, quan estava a l’acadèmia d’anglès, em va donar la sensació que no havia sortit de l’escola. Tot era sempre igual, cadires amb pupitre, una pissarra (blanca o negra; guix o marker) i un armari de les meravelles que sempre contenia el mateix: televisor, vídeo i algun tipus de reproductor musical, tot i que això ja era un pèl més itinerant; de fet, en algun moment va arribar a constituir un luxe asiàtic, ye know? ;)
De totes maneres des que de petit vaig llegir en un conte que una escola es pot improvisar en qualsevol lloc en què la gent estigui disposada a aprendre (fins en un clar del bosc, com en el conte), sempre he pensat que el constitueix una bona classe no són els mobles sinó la gent que la pobla. I, en aquest aspecte, he de dir que he tingut molta sort amb els meus companys i, com ja us explicava, amb els meus professors. Fet i fet, el més important és que la gent estigui atenta a classe, que pari atenció i, sobretot, que creï un ambient propici per a l’ensenyament i l’aprenentatge.
Aquesta convicció sobre la capacitat de desenvolupar una classe sense massa recursos, se m’ha demostrat tant en la pell del professor com la de l’estudiant. Així, no em va caldre més que una professora entregada i un llibre ple de textos curiosos sobre l’antiga URRSS, per començar a aprendre rus. De la mateixa manera, com a professor d’anglès en unes colònies en què el material sí que acostuma a ser un luxe, acabes treballant de la millor manera que pots (per no dir de qualsevol manera); els que hi heu estat (summercamps forever) ja sabeu com arriba a ser de difícil agafar un tros de planxa blanca, un marker que no tira ni a la de tres i una horda de marrecs despistats que només pensen en l’snack de mig matí ;)) Tot un panorama. I, tot i així, te n’acabes sortint, jeje.
Ara, seriosament. La millor classe és sempre aquella que no oprimeix. Finestres i aire fresc. Ha de permetre una bona visió de la pissarra i dels elements audiovisuals per part de tothom i que permeti al professor de moure-s’hi lliurement. M’agraden les pissarres com a element que contribueix a centrar l’atenció de l’audiència (estudiants) i, en general, em malfio de l’ús exclusiu del powerpoint. En aquest aspecte el faria servir més com a un element d’interacció (projecció d’un cloze que es pugui complementar directament a la pissarra) abans que com a element conductor de la teoria que s’ha decidit impartir.
I això és el que us puc dir de les aules en què estat, les classes que hi he fet o rebut i els tipus de gent que les poblaven.
De totes maneres des que de petit vaig llegir en un conte que una escola es pot improvisar en qualsevol lloc en què la gent estigui disposada a aprendre (fins en un clar del bosc, com en el conte), sempre he pensat que el constitueix una bona classe no són els mobles sinó la gent que la pobla. I, en aquest aspecte, he de dir que he tingut molta sort amb els meus companys i, com ja us explicava, amb els meus professors. Fet i fet, el més important és que la gent estigui atenta a classe, que pari atenció i, sobretot, que creï un ambient propici per a l’ensenyament i l’aprenentatge.
Aquesta convicció sobre la capacitat de desenvolupar una classe sense massa recursos, se m’ha demostrat tant en la pell del professor com la de l’estudiant. Així, no em va caldre més que una professora entregada i un llibre ple de textos curiosos sobre l’antiga URRSS, per començar a aprendre rus. De la mateixa manera, com a professor d’anglès en unes colònies en què el material sí que acostuma a ser un luxe, acabes treballant de la millor manera que pots (per no dir de qualsevol manera); els que hi heu estat (summercamps forever) ja sabeu com arriba a ser de difícil agafar un tros de planxa blanca, un marker que no tira ni a la de tres i una horda de marrecs despistats que només pensen en l’snack de mig matí ;)) Tot un panorama. I, tot i així, te n’acabes sortint, jeje.
Ara, seriosament. La millor classe és sempre aquella que no oprimeix. Finestres i aire fresc. Ha de permetre una bona visió de la pissarra i dels elements audiovisuals per part de tothom i que permeti al professor de moure-s’hi lliurement. M’agraden les pissarres com a element que contribueix a centrar l’atenció de l’audiència (estudiants) i, en general, em malfio de l’ús exclusiu del powerpoint. En aquest aspecte el faria servir més com a un element d’interacció (projecció d’un cloze que es pugui complementar directament a la pissarra) abans que com a element conductor de la teoria que s’ha decidit impartir.
I això és el que us puc dir de les aules en què estat, les classes que hi he fet o rebut i els tipus de gent que les poblaven.
viernes, 15 de junio de 2007
Psico(analitzem-nos) la llengua
No sóc partidari de les teories freudianes, però m'ha semblat un títol prou suggerent ;) Anem al gra, però, que de fet no és tan gra(n) com això. Acabarem de pressa. I és que quan es tract de parlar de les classes de llengua a què he assistit arribo a un quòrum incontestable. Totes han tingut una mica de tot. Sí, fins i tot pel que fa als enfocaments lingüístics i pedagògics. De fet, em sembla que és inevitable. Les personaes som experimentadores per naturalesa i, si hem de ser francs, els professors de llengua més encara.
És per això que em costa de recordar explícitament (o fer-ne una anàlisi a posteriori) els materials i les tècniques utilitzats pels diversos professors a les sessions de classe. Això sí, en general puc dir que he participat sempre d'una concepció humanista de l'ensenyament, més centrada en el desenvolupament d'habilitats comunicatives que en el del treball pur i dur de la gramàtica (descriptiva o prescriptiva) de la llengua en qüestió.
En totes aquestes classes els professors han tendit sempre a fer un treball de grup. S'han interessat sempre per generar un ambient de convivència més enllà de la pràctica silent que requereix l'estudi entès des d'un punt de vista més conductista. A més, en tot moment han vetllat perquè el grup es trobés a gusta a la classe tant pel que fa als continguts i les ensenyances que s'hi impartien com quant a l'espai classe i la utilitat que es donava als seus components i espais diferents.
En definitiva, em considero fill d'una generació immersa en el socioconstructivisme amb una gran capacitat per al treball conjunt i una gran facilitat per a l'adaptació a l'espai-temps de les complexes relacions humanes que implica la vida en societat. Si mai he de ser professor, m'agradaria trnasmetre aquesta idea als meus alumnes. L'important no és qui o com ensenya, sinó fins a quin punt estàs disposat a deixar que aquella persona t'ensenyi alguna cosa.
L'ensenyament és compartir i és confiança. Cal reconèixer-se ignorant abans de poder demostrar al mestre que podem corregir qualsevol de les comes en què inevitablement s'equivoca. I quan això passa ja no és una correcció, sinó la voluntat de compartir una experiència d'ensenyança mútua i de creixement coordinat.
És per això que em costa de recordar explícitament (o fer-ne una anàlisi a posteriori) els materials i les tècniques utilitzats pels diversos professors a les sessions de classe. Això sí, en general puc dir que he participat sempre d'una concepció humanista de l'ensenyament, més centrada en el desenvolupament d'habilitats comunicatives que en el del treball pur i dur de la gramàtica (descriptiva o prescriptiva) de la llengua en qüestió.
En totes aquestes classes els professors han tendit sempre a fer un treball de grup. S'han interessat sempre per generar un ambient de convivència més enllà de la pràctica silent que requereix l'estudi entès des d'un punt de vista més conductista. A més, en tot moment han vetllat perquè el grup es trobés a gusta a la classe tant pel que fa als continguts i les ensenyances que s'hi impartien com quant a l'espai classe i la utilitat que es donava als seus components i espais diferents.
En definitiva, em considero fill d'una generació immersa en el socioconstructivisme amb una gran capacitat per al treball conjunt i una gran facilitat per a l'adaptació a l'espai-temps de les complexes relacions humanes que implica la vida en societat. Si mai he de ser professor, m'agradaria trnasmetre aquesta idea als meus alumnes. L'important no és qui o com ensenya, sinó fins a quin punt estàs disposat a deixar que aquella persona t'ensenyi alguna cosa.
L'ensenyament és compartir i és confiança. Cal reconèixer-se ignorant abans de poder demostrar al mestre que podem corregir qualsevol de les comes en què inevitablement s'equivoca. I quan això passa ja no és una correcció, sinó la voluntat de compartir una experiència d'ensenyança mútua i de creixement coordinat.
martes, 12 de junio de 2007
Interludi (nota del Freak)
Després d'aquesta breu introducció (en forma de marató postal) sobre la meva experiència personal en el món de l'ensenyament de llengües, procuraré d'assignar a les meves properes intervencions un discurs més concís i contingut, atès que no voldria caure en la temptació de confondre això de fer una reflexió guiada amb fer una anàlisi psicoanalítica de les causes que m'han dut a conformar el meu estatus actual de freak lingüístic ;)
Professors... de vida
El segon exemple de professor emblemàtic és el professor d'anglès que vaig tenir a la Université de Marne la Vallée (Paris). El que més greu em sap és no poder-ne recordar el nom... (mala memòria, ye know;)
Després de sis anys estudiant anglès i amb un any d'experiència a la carrera de traducció vaig tenir l'opoortunitat de descobrir l'autèntic ensenyament de l'anglès com a llengua estrangera. Ei!! Dir que abans d'això no havia après gens d'anglès seria desorbitat i fins a cert punt injust, però no puc negar que amb aquell professor natiu que ensenyava anglès als francesos (quin humor, eh ,)) vaig adonar-me de dues coses importants:
- L'ensenyament és voluntat i tècnica.
- La tècnica d'un bon pedagog supera amb escreix la posada en pràctica de la freda teoris lingüística.
El tercer exemple em duu a parlar de la importància de viure l'ensenyament al màxim. El meu professor d'Advanced i Proficiency de l'acadèmis d'anglès vivia i feia viure amb intensitat cadascuna de les seves classes. En Duncan; un "jovencell" de trenta llargs amb moltes ganes d'ensenyar i moltes més d'aprendre.
I és que després de córrer per mig món (del Carib a Austràlia) vivia amb una intensitat inaudita l'oportunitat de pagar-se la seva experiència catalana (estudis formals inclosos) tot fent el que més li agradava; transmetre coneixemnets i experiència de vida. Gràcies a ell vaig descobrir que l'honestedat i l'honradesa són qualitats indiscutible i imprescindibles per a un professional de l'ensenyament, les quals cal valorar al mateix nivell que la formació lingüística i pedagògica més sublim.
Després de sis anys estudiant anglès i amb un any d'experiència a la carrera de traducció vaig tenir l'opoortunitat de descobrir l'autèntic ensenyament de l'anglès com a llengua estrangera. Ei!! Dir que abans d'això no havia après gens d'anglès seria desorbitat i fins a cert punt injust, però no puc negar que amb aquell professor natiu que ensenyava anglès als francesos (quin humor, eh ,)) vaig adonar-me de dues coses importants:
- L'ensenyament és voluntat i tècnica.
- La tècnica d'un bon pedagog supera amb escreix la posada en pràctica de la freda teoris lingüística.
El tercer exemple em duu a parlar de la importància de viure l'ensenyament al màxim. El meu professor d'Advanced i Proficiency de l'acadèmis d'anglès vivia i feia viure amb intensitat cadascuna de les seves classes. En Duncan; un "jovencell" de trenta llargs amb moltes ganes d'ensenyar i moltes més d'aprendre.
I és que després de córrer per mig món (del Carib a Austràlia) vivia amb una intensitat inaudita l'oportunitat de pagar-se la seva experiència catalana (estudis formals inclosos) tot fent el que més li agradava; transmetre coneixemnets i experiència de vida. Gràcies a ell vaig descobrir que l'honestedat i l'honradesa són qualitats indiscutible i imprescindibles per a un professional de l'ensenyament, les quals cal valorar al mateix nivell que la formació lingüística i pedagògica més sublim.
Teacher, teacher...!! (sic(k).)
Els que han estat de colònies fent de "teachers" reconeixeran aquesta magnífica i perfectament extesa proferència. I és que darrera d'un professor (ja sigui el millor o el pitjor) sempre trobarem un conjunt d'individus famèlics d'atenció i protagonisme (inevitable); els estudiants, alumnes, pupils (whatever that means ;). Per això em costarà tant de fer una crítica dels meus professors. De fet, el que faré és destacar aquells que he pres coma a model a l'hora de dur a terme la meva tasca coma a formador (sobretot en el cas d'aquests petits energúmens de les colònies i els summercamps; ei!! amb tot el carinyu del món ,)))
Comptat i debatut i sense ànim d'oblidar-me dels que els han precedit en moltes altres disciplines, destacaré l'exemple de tres professors que per a mi han estat paradigmàtics:
Elena Zvereva (rus; la il·lusió d'ensenyar i d'aprendre)
Duncan (anglès; carpe diem)
El professor d'anglès de l'Erasmus a França (La tècnica com a fonament)
Iep!! No us penseu que amb això he acabat; ni molt menys. Tots ells es mereixen les paraules que segueixen i moltes més. O sigui que no perdem el temps i deixeu que us expliqui perquè els he triat...
Tots ells són professors que em van ensenyar que aprendre és, en primer lloc i en tot moment, compartir una experiència de maduració i enriquiment mutu. Per reblar el clau sobre aquest punt diré que amb el temps m'he adonat que el bon professor no depèn únicament d'ell mateix i de la seva formació (per més extensa i complerta que sigui), sinó que és una realitat que s'inscriu dins d'un context situacional personal, espacio-temporal i transcendent, el pilar del qual és la voluntat de l'alumne de ser instruït.
Entorn d'aquestes reflexions m'agradaria presentar-vos les següents experiències i, molt especialment les persones amb qui he compartit aquests moments de plenitud personal.
Començaré parlant-vos de la meva veïna, la meva professora de rus (després n'hi ha hagut d'altres, de les quals també he après moltíssim; però d'ella sempre en guardaré un record molt sentit i molt profund), la meva primera professora de rus. Amb ella vaig descobrir el plaer de l'ensenyament i una de les lliçons més importants quant a l'aprenentatge de llengües: "l'important no és parlar bé, sinó decidir-se a parlar". Va ser un enesenyament fonamentat a parts iguals en, d'una banda, els ensenyaments freds i estèrils que projectava un implacable manual de llengua russa de l'època soviètica i, de l'altra, en l'alè de vida i de passió amb què ella parlava de la seva terra, la seva llengua, la seva història i la seva cultura.
Amb ella vaig aprendre una de les lliçons més importants de l'ensenyament en general: ensenyar vol dir transmetre una experiència de vida, independentment d'allò que s'eensenyi. De fet, moltes vegades el tema és el més irrellevant.
Moltes gràcies per sempre, dorogaia prepodavatielnitsa Elena Zvereva
(+ teachers al post següent)
Comptat i debatut i sense ànim d'oblidar-me dels que els han precedit en moltes altres disciplines, destacaré l'exemple de tres professors que per a mi han estat paradigmàtics:
Elena Zvereva (rus; la il·lusió d'ensenyar i d'aprendre)
Duncan (anglès; carpe diem)
El professor d'anglès de l'Erasmus a França (La tècnica com a fonament)
Iep!! No us penseu que amb això he acabat; ni molt menys. Tots ells es mereixen les paraules que segueixen i moltes més. O sigui que no perdem el temps i deixeu que us expliqui perquè els he triat...
Tots ells són professors que em van ensenyar que aprendre és, en primer lloc i en tot moment, compartir una experiència de maduració i enriquiment mutu. Per reblar el clau sobre aquest punt diré que amb el temps m'he adonat que el bon professor no depèn únicament d'ell mateix i de la seva formació (per més extensa i complerta que sigui), sinó que és una realitat que s'inscriu dins d'un context situacional personal, espacio-temporal i transcendent, el pilar del qual és la voluntat de l'alumne de ser instruït.
Entorn d'aquestes reflexions m'agradaria presentar-vos les següents experiències i, molt especialment les persones amb qui he compartit aquests moments de plenitud personal.
Començaré parlant-vos de la meva veïna, la meva professora de rus (després n'hi ha hagut d'altres, de les quals també he après moltíssim; però d'ella sempre en guardaré un record molt sentit i molt profund), la meva primera professora de rus. Amb ella vaig descobrir el plaer de l'ensenyament i una de les lliçons més importants quant a l'aprenentatge de llengües: "l'important no és parlar bé, sinó decidir-se a parlar". Va ser un enesenyament fonamentat a parts iguals en, d'una banda, els ensenyaments freds i estèrils que projectava un implacable manual de llengua russa de l'època soviètica i, de l'altra, en l'alè de vida i de passió amb què ella parlava de la seva terra, la seva llengua, la seva història i la seva cultura.
Amb ella vaig aprendre una de les lliçons més importants de l'ensenyament en general: ensenyar vol dir transmetre una experiència de vida, independentment d'allò que s'eensenyi. De fet, moltes vegades el tema és el més irrellevant.
Moltes gràcies per sempre, dorogaia prepodavatielnitsa Elena Zvereva
(+ teachers al post següent)
viernes, 25 de mayo de 2007
Tasca 1.1
I ara sí, aquesta és la bona (i la llarga, ;)): Ha arribat l'hora de presentar en públic (no per primera vegada, tot sigui dit) la meva experiència en ensenyament de llengües.
Tranquils, després d'estar temptat de presentar la versióCorregidayAumentada, m'he decidit per fer-ne una versió resumida i més passable (a fi de comptes ja fa estona que he perdut el títol de Blog profund, jeje).
O sigui que com passa amb tota història que no intenta ser bona, però no vol perdre la tradició...
TOT VA COMENÇAR...
A l'escola, on si no. Tot i que si us he de ser franc, de fet va començar en una festa d'aniversari d'una amiga de l'escola. No us podeu imaginar la cara de préssec aigualit que van posar els seus pares quan després de preguntar-me a quina hora em passarien a buscar els pares, els vaig etzibar tot cofoi i confiat: “a tres cuartos de ocho”. Va ser llavors que per primera vegada em vaig adonar que el castellà i el català tenien força coses en comú i a la vegada no s'assemblaven en gairebé res (coses que passen; il faut pas s'en tenir pour ça, mon vieux, com diria l'amic Hugo).
Després d'aquesta magnífica planxa en tres dits d'aigua (l'amiga no em va tornar a mirar mai més igual) i de provar d'elaborar una teoria morfosintàctica translingüística (si gat es “gato”, gos és “goso”, oi mama?? ; No cal que us digui que encara riu ara), vaig veure clara la meva vocació. Aprendre llengües (éssers metamòrfics, sorprenents i imprevisibles) i arribar a entendre algun dia el perquè de les seves diferències i el seu poder es va convertir en un objectiu de vida.
Les circumstàncies van facilitar (com tantes vegades) que tingués l'oportunitat de posar-me a prova en aquest camp. A l'escola després del català i el castellà va venir el francès i els pares van insistir perquè m'apuntés a l'acadèmia d'anglès (la qual cosa he agraït sempre), en la qual vaig acabar obtenint una robusta formació de caire formal en aquesta darrera llengua (en tinc uns records excel·lents).
Més tard, en l'etapa de BUP (fins a 2n de) i Batxillerats vaig poder combinar l'aprofundiment de l'anglès i el francès a l'escola mateix, moment que vaig aprofitar per obtenir títols oficials, ben de moda en aquell moment. A més a 1r de Batxillerat vaig incorporar el rus al cabàs de la mà de la meva veïna i, més tard en una acadèmia i fins a l'EOIBD.
Ja ho veieu, espero que no s'us hagi fet massa pesat ni indigest. Teniu tot el meu permís per deixar de llegir, si ho creieu convenient; faltaria plus!! Ara, el que ve a continuació és realment curiós i no us recomano que us ho perdeu. Fins a la propera nota mental, doncs. Ci yU leite!!!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)